“ICH
BIN EIN BERLINER!”
o
Jo sóc un berlinès!
 |
 |
 |
 |
All free men, wherever they may
live, are citizens of Berlin, and therefore, as a free man, I take pride in
the words, 'Ich bin ein Berliner'
|
 |
J.F.Kennedy,
Berlin Oest ,
26
– 06 - 1963
|
|
|
|
|
|
|
|
Aquesta famosa frase pronunciada
pel president nord-americà John F.Kennedy l’any 1963, des del balcó de
l’Ajuntament de Schönefeld (Berlin Oest), seu de l’Administració del Berlín
Occidental, davant de 120.000 berlinesos, exemplifica com poques, amb mots
clars i contundents carregats d’alt simbolisme, la tragèdia de la capital alemanya.
En ple auge de la Guerra Freda que va
dividir el món en 2 grans blocs antagònics des de finals de la II Guerra Mundial
Les desavinences Est-Oest van
començar ja a les Conferències de Ialta i de Postdam (Estat de Branderburg / D)
amb què es clou el malson pervers de la II GM i el Nazisme. Els conflictes per la
partició de Berlín , dividit en 4 sectors aliats ( nord-americans, anglesos,
francesos i russos) van començar
d’immediat amb tensions diverses entre els russos i la resta d’aliats, sobretot
amb el tema de la unificació monetària: El delegat soviètic abandona el Consell
Aliat de control de Berlín (1948) cloent així l’administració conjunta de la
capital; el bloqueig del Berlín Occidental salvat pel pont aeri nord-americà
que dura 10 mesos (1948) ; les tres zones dels sectors aliats s’integren a la República Federal
(23 –5 – 1949), i els russos creen la República Democràtica
Alemanyala Federal
i la Democràtica ,
i amb elles els dos Berlins emprendrien
camins ben diferents, marcats per sistemes polítics radicalment oposats que
competien cara a cara als carrers de Berlín, mentre un imparable flux
d’alemanys de l’Est fugia cap a l’Oest atrets pel miracle del “boom econòmic”…
La història, de sobres massa coneguda per tots, culminarà en la nit del 12- 13
d’Agost de 1961 en què es va construir el Mur de Berlín , que va dividir
dràsticament durant 29 anys, 2 mesos i 10 dies, la capital en 2 ciutats
independents, radicalment i programàticament oposades en tot. Els 2 Berlins
esdevenien així 2 grans aparadors, sempre molt ben orquestrats, dels 2 sistemes
ideològics, polítics, econòmics i culturals que dirigien el món de la
postguerra, en el context de la
Guerra Freda , i per
això Berlín n’ésdevé el l’escenari simbòlic clan de tants i tants despropòsits.
El Mur consistia en una inmensa
barrera de formigó de 160 Kms de longitud que envoltava el sector Oest, de 4 metres d’alçada, i amb un suport semicircular
que impedia d’agafar-s’hi per poder saltar a l’altra banda. El sistema del Mur,
dins de l’Est, es complementava amb un
territori de ningú, absolutament buidat, reforçat amb camps de mines,
filferrades, torretes de vigilància, llocs de tir, i la presència constant de
patrulles de Vopos (militars de l’Est i policies) acompanyats per gossos, que
deambulaven com ombres silencioses d’un gris verdós sinistre. Atravessar
aquesta zona es convertia, doncs, en una missió impossible que sols tenia un
preu tràgic, la mort, tal i com testimonien les moltes creus amb els noms de
les víctimes al costat del Reichstag, o el llistat de morts en l’ exposició que
sobre el Mur hi ha als voltants del mític Checkpoint Charlie.
Ara, però, permeteu-me de girar enrere els fulls de la
història.La imparable ascensió de Berlín com a capital alemanya comença en el
S.XVII, després d’uns Estats Alemanys destruïts per les Guerres de Religió;
l’ascensió de Prússia – Branderburg, l’arribada massiva d’hugonots francesos,
el domini de la seva potent monarquia il.lustrada , els Frederics de la casa Hohenzollern ,
encapçalats per la figura de Frederic II el Gran, ja en ple S.XVIII.
Durant el S.XIX, el final del
Sacre Imperi Romà Germànic per Napoleó, desperta nous sentiments nacionals que
culminen en l’oposició a França i la
creació de la
Universitat de Humboldt (1810), la imminent industrialització
que la converteix en un centre industrial de primer ordre dirigida per magnats
com Borsig, Siemens o Emil Rathenau, i un classicisme que culmina amb Schinkel, i dota la ciutat de potents
edificis com el Reichstag. El 1871 la ciutat compta ja amb 1 milió d’habitants,
i la Unificació
alemanya, orquestrada des de Berlín amb la mà ferma del Kaiser i el Canciller
de Ferro, Otto Von Bismarck.
El creixement ja és imparable.
Després de la I Guerra Mundialla Bauhaus amb Walter Groppius o Mies Van de Rohe…És
aquest el primer gran Berlín esplendorós com molt bé reflecteixen les imatges
d’un extraordinari documental rodat a l’època “Berlín, Simfonia d’una gran
ciutat” filmat per Walter Ruthmann el 1927. Un prodigiós món relluent de llums
i ombres que es desplega exultant pels barris quotidians , o al llarg de la
vida nocturna que es concentra als voltants
de la
bulliciosa Friederich Strasse o la Postdammer Platz ,
tot un món que sucumbirà esclafat sota l’embranzida de l’Estat totalitari nazi
que comença amb l’ascens de Hitler al poder (1933), l’incendi del Reichstag (27-02-1933), la crema
de llibres no sols a la simbòlica Bebelsplatz berlinesa, sinó arreu d’Alemanya.
que continua amb les lleis racials de
Nuremberg (setembre de 1935) que subratllen el ferotge racisme del règim, amb
la Kristallnacht ( La
Nit dels Vidres Trencats), en la nit del 9 al 10 de Novembre
de 1938 , que condueix Alemanya a la bogeria – aquí hi caben o hi sobren tots
els adjectius que vulgueu! - de la II Guerra
Mundial
El Berlín de la Postguerra ve marcat
pels tripijocs tensos de la partició d’Alemanya i pels bioritmes de la Guerra Freda , que culminen
en la simbòlica construcció del Mur, l’ombra del qual, per sort de tots, ja roman gairebé com a símbol del destí tràgic de Berlín al
llarg de bona part del S.XX, i és que cap capital europea ha sabut reflectir-ho
d’una manera tan contundent, dramàtica i, per desgràcia de tots, durant massa
anys. I és que el destí de Berlín ha destil.lat bogeries, morts i tragèdies
col.lectives durant més de mig segle. Si comptem bé, són 56 anys els que
inclouen l’apocalipsi nazi i el període de la Guerra Freda.
Afortunadament, tot aquest
malson va arribar a la seva fi la nit de 9 al 10 de novembre de 1989 ,i no
precisament de manera fortuïta, sinó ben planificada. La nit en què es va obrir
el Mur feia un cert temps que s’esperava, ja que a l’Alemanya Oriental la
situació era gairebé insostenible, i a més els Fluchtlinger (fugitius) havien començat a traspassar les fronteres
d’Occident sobretot per Àustria. Es comentava pels carrers de Berlín que
s’havia produït una trucada directa del President Gorbachov des de Moscou. I a
més a més, observeu la gran casualitat que el Mur caigui la mateixa nit en què
es produïa el 66è aniversari de l’intent de cop d’Estat de Hitler a Munich, i
el 51è aniversari de la
Kristallnacht – perquè després diguin que la caiguda del Mur
no va ser del tot dirigida des de la
URSS , amb la política de Perestroika
que liderava el seu president. Margeurite Yourcenar definia el Temps com “ un gran escultor”, això sí, que sempre
acaba , per sort i desgràcia de tothom, passant factura. En aquests moments, el
balanç esdevenia altament positiu, esperançador, tenyint-se dels aires d’una
sobtada llibertat recuperada, que començava a desvetllar-se en el cor de
Berlín, i que havia de propagar-se arreu, com els ressons d’una nova melodia,
amb una rapidesa increïble: començava a caminar una nova Alemanya, un Berlín
renovat, una nova Europa, un nou equilibri mundial. I tot això s’esdevenia als
peus del Mur, al bell mig del cor berlinès.
Per aquelles circumstàncies
atzaroses, en aquells moments estava estudiant alemany a Berlín, i sense
voler-ho em vaig convertir en un més dels molts milers de testimonis anònims
presencials d’aquest acte de justícia històrica en majúscules que posava fi a
tants anys de bogeria col.lectiva marcats pel Nazisme, els desatres de la II Guerra Mundialla Guerra Freda.
Aquella nit, de manera
inusual, la Kudamm (Kürfusterdamm), l’avinguda més transitada del Berlín Oest, romania
estranyament deserta. Eren al voltant de dos quarts d’onze. Feia força fred. Calia
prendre’s un vi calent per escalfar motors. En demanar-li al venedor el perquè
de tanta calma i tranquil.litat, em va respondre “ No hi ha ningú! Tothom se
n’ha anat cap a l’Est perquè han obert el Mur!”. Davant la increïble resposta,
no vaig trigar ni 5’
a agafar un autobús, en comptes de tornar a casa, i dirigir-me a l’epicentre de
la moguda. Avançàvem
pel Tiergarten en direcció a la
Porta de Branderburg. Una incomptable multitud es dirigia amb
banderes i instruments sorollosos cap a les àrees centrals de la zona del Mur. Ja
un quilòmetre abans els cotxes col.lapsaven tots els accessos. El palpitar de
clàxons i trompetes era ensordidor. El caos i l’alegria eren generals i
s’escampaven febrosament arreu.
Damunt del Mur, just davant de la Porta de Branderburg, no hi
cabia ni una agulla, plena a rebentar d’una multitud cantant, cridant,
xisclant, saltant, passant-se les ampolles de Sekt ( xampany alemany), i fins i tot invitaven als Vopos que
contemplaven l’espectacle, atònits, des de la banda est, brindant també pel
futur que se’ls obria al davant. Les ampolles de sekt eren llançades de dalt el
Mur cap a l’interior de la
banda Est. I la multitud es desplegava per sobre i a peu de
Mur en direcció cap a la
Postdammer Platz , i cap al CheckPoint Charlie, imparable i
triomfant.
Recordo moments molt colpidors,
però potser retindré per sempre el moment en què va arribar una grua immensa,
va arrencar un tros de mur, de soca-rel, tot enlairant-lo, sota l’aplaudiment
eufòric de tothom. Des de l’Est, en el pas acabat d’obrir, va sortir una riuada
de gent infinita, inacabable, que era rebuda amb crits, aplaudiments, plors,
abraçades i flors - molts clavells vermells! - . Tot era tan emocionant! La
gent plorant, cridant, aplaudint, besant-se, abraçant-se en un fluir perpetu
que es perllongava amb un ímpetu cada cop més i més creixent….I així l’eufòria
general que va iniciar-se a dalt o als peus del mur va començar a estendre´s
per tota la ciutat fins a esdevenir una follia col.lectiva que es va mantenir
intensament, i va anar augmentant al llarg de tot el cap de setmana , fins que
el dilluns al matí la ciutat va començar a digerir l’impacte de la gran festa
de la LLibertat
i a intuir definitivament la futura Reunificació.
Al llarg d’aquest tan extraordinari
com intens cap de setmana la ciutat es va bolcar en els nouvinguts amb una
generositat total : transports gratuïts; museus, teatres, òpera i concerts
gratuïts; tota la ciutat es va omplir de tendes de campanya ambulants on organitzadament,
a tall de petits restaurants, se servia cafè, sopa, entrepans a qui ho demanés…
i per evitar la frustració davant el consumisme general que caracteritzava
l’Oest davant l’Est, el govern va decretar com a Begrüssungs Geld ( diner de
benvinguda) 100 marcs alemanys . l’equivalent a 8.500 pts de l’època
(aproximadament uns 50 E d’avui) - que els alemanys de l’Est obtenien sols
presentant el Carnet d’Identitat o Passaport a qualsevol oficina bancària.
Van
tenir lloc mítings polítics amb la plana major de tot el govern alemany,concerts
a l’aire lliure, manifestacions, balls al carrer….Durant tot el cap de setmana
tots els carrers, parcs, grans avingudes, i estacions de Berlín , tots els
mitjans de transport, grans magatzems, sex-shops amb cues increïbles, vessaven
gent i més gent arreu. Un ple de gom a gom irrepetible!. Era una mena de
bogeria col.lectiva que capgirà l’ordenada
vida de tota la ciutat en una explosió cal.lidoscòpica que barrejava els
mil colors de l’alegria, milers de crits
d’optimisme, i totes les flaires de la llibertat, finalment reconquerida!
Indescriptible, però ben cert, us ho asseguro, i encara em quedo curt. Impossible
de donar-hi abast! I d’expressar tantes i tantes emocions i vivències.
Entre les moltes anècdotes que
podria explicar deixeu-me’n subratllar tres d’altament il.lustratives: la
mateixa nit que van obrir el mur, ja passada la mitjanit, van arribar persones
carregades amb farcells que contenien martells, maces, pics, o qualsevol altre
estri punxant, que es passaven de mà en mà de tal manera que en un parell
d’hores la filera de gent que ja colpejava colze a colze, en un solidari ritme
acompassat de ràbia i de satisfacció alhora, les parets del mur, sempre des de
l’Oest, i damunt dels grafits. I era tan llarga i inacabable com la dels qui
ballaven al damunt, o dels qui creuaven els passos oberts, ara ja en els dos
sentits.
A partir del divendres al
migdia, la filera dels qui colpejaven orgullosos el Mur continuava tan ferma i
tan intensa, ara, però, els instruments
ja no es passaven de mà en mà, sinó que els llestos de torn ja els llogaven,
això sí, al mòdic preu de 5 DM ( 5 E aproximadament). Coses del Capitalisme!
Sabeu en què van invertir
majoritàriament els diners de regal molts dels nouvinguts: compraven espectaculars
ràdiocassettes.
I sabeu qui els acomiadava quan
a la nit retornaven, pels passos oberts, cap a les seves cases al sector Est.
Doncs immensos camions de la
Coca Cola carregats a rebentar de caixes amb 24 llaunes que
donaven gratuïtament a tots els qui retornaven a casa. Coses del capitalisme, o
coses de l’Imperialisme ianqui? Ai! i és que ja ho satiritzava Billy Wilder en
aquella magnífica pel.lícula “Un, Dos,
Tres” (1961) en què un cap de la Coca Cola (James Cagney) maldava per introduir el
producte estrella del mercat ianqui i capitalista a la RDA , mentre la seva filla
flirtejava amb un taxista de l’est. Tota una premonició ben divertida a tall de
bisturí! I això que Billy Wilder com tants d’altres artistes i intel.lectuals
també havia hagut de fugir de la barbàrie nazi.
I amb la caiguda del Mur, va
començar el naixement de la Nova Alemanya, l’actual República Federal Alemanya,
unificada políticament el 3 d’octubre de 1990. El 2 de desembre de 1990 es
reobre l’edifici històric del Reichstag sota la cúpula transparent – quin motiu
tan arxisimbòlic! - del “Cel sota Berlín” de Sir Normann Foster.
Aquesta nova Alemanya , composta per 12 Lands procedents de l’Antiga República
Federal , i els 4 Lands procedents de l’antiga República Democràtica, neix amb
nous reptes, sobretot el d’equiparar els 4 Lands de l’Est amb el
desenvolupament assolit a l’Oest. Repte que planteja noves inquietuds,
preguntes, respostes i actuacions, moltes vegades difícils, injustès,
conflictives, però que sota la cúpula transparent del Parlament garanteixen un
nou Estat – en paraules d’Espriu – “noble, culte, ric, lliure, desvetllat i
FELIÇ”. I el primer i urgentíssim repte que es proposa Berlín de reconvertir 2
ciutats de nou en una de sola, única i definitiva, que esdevingui alhora la
nova capital no sols de la
nova Alemanya renaixent, sinó també en un dels puntals
capdavanters de la
nova Europa. Quina tasca tan desafiadora, engrescadora! I que així sigui, avui i sempre!
I amb el nou Estat, la nova capital
reneix de les cendres del naufragi amb el gran repte de reconstruir-se com una
nova gran capital europea, a l’alçada de Londres, de París o de La Gran Bellezza eterna de Roma, i
competint amb elles amb la seva sòlida tradició prussiana, que domina l’Avinguda
Unter den Linden o a Postdam-Sant Souci, amb què neix la ciutat fins a una rabiosa modernitat que ens porta des de la més
creativa i polèmica arquitectura per la Postdammer Platz ,
pel Reichstang, per l’Estació Central, La Cancelleria o els
edificis del Govern, que ens passeja resseguint les passes de l’art en mil i un
museus i palaus, carregats de tresors a
vessar, o que ens colpeix amb els passos de la història esquitxats , en mil i
un bocins, en memorials i monuments, o al llarg de les restes del Mur que cal
no oblidar mai perquè la història – sempre tan cruel – no es repeteixi –tot i
que paradoxalment els israelites s’hi entestin -…i tot en un devessall de
cultura, d’oci, de negoci, en un devessall de sensacions en què l’art, la
cultura, les tradicions, la modernitat, la música, els testimonis del mur, els
parcs i els jardins, i el cosmopolitisme i llibertat de tots els seus
habitants, de la ciutat sencera, s’entrecreuen a cada cruïlla, reconvertint el
nou Berlín en tota una moderna simfonia
d’una renovada gran ciutat que reneix, tradicional i moderna alhora, amb la voluntat de ser lliure per sempre més.
Per això, i tal com expressava Kennedy en el
seu parlament l’any 1963: “Jo sóc un berlinès!”, puc afirmar orgullosament “Jo també sóc un berlinès”, podem repetir que
“Tots nosaltres som també berlinesos” perquè hem crescut, hem viscut , hem patit, hem
plorat i ens hem alegrat amb el seu destí massa sovint tràgic i ara molt
esperançador de la seva apassionada història, que és també una mica la de tots.
La història – Kennedy dixit – de tots aquells qui estimen la llibertat!
I si
el Berlín dels anys 20 es bressolava als sons lliures de “La
Bella Lola” de Marlene Dietrich (“Ich Bin die Feltsche
Lola” de l’Àngel Blau) o Mackie el Navalla de “L’Òpera de 3 Rals” de Bertolt Brecha i
Kurt Weil ; si el Berlin de finals de la II Guerra Mundialla deessa Marlene ; el
Berlín de la Postguerra
es mou sota els compassos de la batuta de Herbert Von Karajan qui des del
Circus Karajani ( La Filharmònica de
Scharoun) ens retornava magistralment l’immens patrimoni musical alemany; i el
Berlín d’avui balla tots els compassos des de l’hereva de Marlene, la potent,
sensual i vellutada veu d’Ute Lemper, fins als sons immortals de “l’Himne a L’Alegria” de la 9ª. Simfonia
de Beethoven que s’escolta arreu, perpetuant el seu ben merescut triomf.
I tal com expliquen novel.les
com “Berlin Alexanderplatz”· d’A.
Doblin, o “L’Adéu a Berlín”· de
Ch.Isherwood, que va inspirar l’extraordinari musical “Cabaret”, o “L’Amic Retrobat”
de F.Uhlmann, el testimoni de tot aquest món canviant i polèmic és sempre
present sota tots aquests eterns compassos, que són ja també patrimoni de tots.
I tal com canten en el més famós
musical que sobre Berlín – versió Broadway & Bob Fosse-, s’ha fet mai: “Cabaret”, basat en la novel.la
d’Isherwood:
ENTRIN,
PASSIN, MIRIN i VISQUIN
“WiLKOMMEN,
BIENVENUE,
WELCOME
IN CABARET, ZU CABARET, INS
CABARET “
El nou cabaret berlinès amb tota
la seva multiplicitat, complexitat, diversitat i llibertat és ben a punt.
Gaudiu-lo d’allò més, perquè de ben cert, tots som i ens sentim a casa, perquè
“TOTS TAMBÉ SOM BERLINESOS”
Salvador
Sala
Maig
del 2007
El Nou Reichstag
Porta de Branderburg
