1/ CRÍTICA
GRAVITY : Perduts a l’espai
Fitxa
tècnica
Director: Alfonso
Cuarón Intèrprets: Sandra
Bullock, George Clooney Producció: EE. UU,
2013. 90 minuts. Ciència ficció
Obra
mestra
Inquietant
i bella, amb la bellesa indiferent de les estrelles, alienes a
qualsevol sentiment. I al mateix temps, emocionant com una
llarga persecució, on els seus protagonistes-tan sols dos, Sandra
Bullock i George Clooney-corren contra si mateixos i contra les seves
limitacions.
Així és Gravity, una meravellosa contradicció en si mateixa. D'una banda, la reconstrucció dels perills de l'espai, que són tots. Servits amb un realisme que fins ara no s'havia aconseguit en el cinema. I alhora, l'emocionant experiència de trobar-se amb uns personatges que planten cara a aquesta immensitat silenciosa, on suren enmig del no res. Especialment la Dra Ryan Stone (Sandra Bullock), en què el negre de l'espai es fon amb el negre de la seva ànima, la força de gravetat a la qual de veritat està lligada.Gravity és una pel · lícula de lluita per la supervivència. No és, doncs, una proposta d'idees ni un exercici intel · lectual. Està lluny de l'hermetisme, per exemple, d'un film com 2001: una odissea de l'espai, de Kubrick. Film amb el qual, d'altra banda, té més d'un punt de contacte, sobretot la visió de l'home enmig de l'aridesa de l'espai.
És més aviat una exercici de múscul vital, una experiència gairebé física que el deixa a un feliçment esgotat. Un film en el qual, a més, té l'agradable sensació que les tres dimensions-en què ha estat rodada la nova pel · lícula d'Alfonso Cuarón, el director de I la teva mamà també - són imprescindibles. Aquí, com un mateix va dir quan Gravity va obrir la passada edició del festival de Venècia, el 3D no és circ: és drama.
I és, i no es cansa un subratllar-ho, una bella pel · lícula on la bellesa importa, on la llunyania de la Terra es veu enterbolida només per una pluja de deixalles còsmics. També és una metàfora de reafirmació, de la necessitat de superació i de la renovada esperança en nosaltres mateixos. Un missatge senzill, narrat amb tensió narrativa i multiplicat pel innegable poder de la imatge.
Així és Gravity, una meravellosa contradicció en si mateixa. D'una banda, la reconstrucció dels perills de l'espai, que són tots. Servits amb un realisme que fins ara no s'havia aconseguit en el cinema. I alhora, l'emocionant experiència de trobar-se amb uns personatges que planten cara a aquesta immensitat silenciosa, on suren enmig del no res. Especialment la Dra Ryan Stone (Sandra Bullock), en què el negre de l'espai es fon amb el negre de la seva ànima, la força de gravetat a la qual de veritat està lligada.Gravity és una pel · lícula de lluita per la supervivència. No és, doncs, una proposta d'idees ni un exercici intel · lectual. Està lluny de l'hermetisme, per exemple, d'un film com 2001: una odissea de l'espai, de Kubrick. Film amb el qual, d'altra banda, té més d'un punt de contacte, sobretot la visió de l'home enmig de l'aridesa de l'espai.
És més aviat una exercici de múscul vital, una experiència gairebé física que el deixa a un feliçment esgotat. Un film en el qual, a més, té l'agradable sensació que les tres dimensions-en què ha estat rodada la nova pel · lícula d'Alfonso Cuarón, el director de I la teva mamà també - són imprescindibles. Aquí, com un mateix va dir quan Gravity va obrir la passada edició del festival de Venècia, el 3D no és circ: és drama.
I és, i no es cansa un subratllar-ho, una bella pel · lícula on la bellesa importa, on la llunyania de la Terra es veu enterbolida només per una pluja de deixalles còsmics. També és una metàfora de reafirmació, de la necessitat de superació i de la renovada esperança en nosaltres mateixos. Un missatge senzill, narrat amb tensió narrativa i multiplicat pel innegable poder de la imatge.
2/ - Un astrofísic desmunta la pel · lícula 'Gravity'
Neil
deGrasse Tyson treu a la llum totes les imperfeccions de la cinta
protagonitzada per Sandra Bullock i George ClooneyPrincipio
del formularioFinal del formulario
Madrid,
(Europa Press). - La pel · lícula ' Gravity 'd'Alfonso
Cuarón ha aconseguit posar d'acord crítica i públic amb un gran
èxit en la seva estrena, però no és or tot el que
lluu. La comunitat
científica no
ha trigat a desmuntar totes es imperfeccions aparegudes
en el film.
Diverses
són les veus, més o menys qualificades, que s'han llançat a
criticar les inexactituds de la cinta a Twitter. Un
dels més durs ha estat l'astrofísic Neil
deGrasse Tyson, habitual
en programes de televisió que aborden assumptes científics, que no
ha tingut pietat amb la cinta del director mexicà.
El científic li va dedicar a la producció una vintena de tuits en què, amb la capçalera Mysteries of # Gravity , deixava al descobert les vergonyes de la cinta de Cuarón.
En els seus missatges, Neil deGrasse Tyson fa especial èmfasi en les fallades que hi ha a la pel · lícula a l'hora de recrear la gravetat 0 i es pregunta per què els pèls de Sandra Bullock no suren lliurement i fins i tot arriba a proposar als seus seguidors "senzills" experiments casolans per comprovar per si mateixos les inexactituds de Gravity.
És més, afirma que la pel · lícula s'hauria d'haver titulat "Zero Gravity or Angular Momentum", el que explicaria alguns dels errors. A més, de Grasse Tyson no entén com la gent pot arribar a emocionar-se tant amb una pel · lícula sobre la gravetat zero "45 anys després d'estar impressionat amb '2001: Una odissea de l'espai".
El científic li va dedicar a la producció una vintena de tuits en què, amb la capçalera Mysteries of # Gravity , deixava al descobert les vergonyes de la cinta de Cuarón.
En els seus missatges, Neil deGrasse Tyson fa especial èmfasi en les fallades que hi ha a la pel · lícula a l'hora de recrear la gravetat 0 i es pregunta per què els pèls de Sandra Bullock no suren lliurement i fins i tot arriba a proposar als seus seguidors "senzills" experiments casolans per comprovar per si mateixos les inexactituds de Gravity.
És més, afirma que la pel · lícula s'hauria d'haver titulat "Zero Gravity or Angular Momentum", el que explicaria alguns dels errors. A més, de Grasse Tyson no entén com la gent pot arribar a emocionar-se tant amb una pel · lícula sobre la gravetat zero "45 anys després d'estar impressionat amb '2001: Una odissea de l'espai".
"Gairebé
tots els satèl · lits orbiten la Terra d'oest a est, però les
escombraries espacials representades (en la pel · lícula) orbitaven
d'est a oest" diu un dels tweets, encara que n’ hi ha de tota
mena: "Quan Clooney deixa anar la corretja de Bullock, ell
s'allunya volant. En gravetat zero, una sola tirada els portaria
junts "," Per què el telescopi espacial Hubble, l'Estació
Espacial Internacional (ISS) i una estació espacial xinesa es veuen
totes en el mateix pla visual? El Hubble es troba a 563 km d'altitud,
i la ISS a 370 km "o" Per què un metge, Bullock, s'està
reparant el telescopi espacial Hubble? ".
Això sí, després d'esbudellar la pel · lícula de Cuarón tweet a tweet, l'astrofísic reconeix que "va gaudir molt de # Gravity".
Això sí, després d'esbudellar la pel · lícula de Cuarón tweet a tweet, l'astrofísic reconeix que "va gaudir molt de # Gravity".
La
pel · lícula protagonitzada per Sandra
Bullock i George
Clooney s'ha
estrenat batent rècords a la taquilla i amb la benedicció de la
majoria de la premsa especialitzada. Amb la seva odissea
espacial, Cuarón s'ha ficat als crítics a la butxaca i ja sona com
un dels grans aspirants als Oscars.
La
Vanguardia, 8-10 - 2013
3/
- GRAVITY
o el retorn del prodigi
Arriba
el film de Cuarón que va deixar estupefacta a la premsa a Venècia i
Sant Sebastià
Alfonso
Cuarón ha
decidit tornar el cinema a
la seva condició primigènia, la de prodigi
tècnic, amb Gravity-que avui
s'estrena-, un descens al genuí de l'experiència cinematogràfica,
que alhora l'eleva i la converteix en esdeveniment. Perquè a
diferència de la literatura, la poesia, el teatre o la música, el
cinema va néixer plebeu, amb forats a les sabates i una sola muda
per a tota la setmana. Mai va necessitar joves alfabetitzats,
clavicordis cortesans ni dones burgeses guanyades al tedi. Des
que els exquisits germans Lumière es van desentendre i l'invent va
caure en mans del prestidigitador Méliès, l'aparell es va convertir
en barraca de fira i el seu principal comès va ser obrar prodigis
que sorprendran al comú. "Aquesta febre de crear, de
trastornar la natura, que s'apodera d'alguns homes, va fer que un
endimoniat (...) que no havia estudiat en la seva vida més que
física, química i matemàtiques, tonteries, inventés l'aparell que
tots coneixem amb el nom de cinematògraf ", deia el cronista
Just Buenafé (sens dubte un heterònim) a La
Veu d'Avilés el
25 de març de 1896.
Encara
que el primer cinema es va fer narratiu immediatament, els custodis
de la cultura també ho denigren amb fruïció-art degradat i tal i
qual-fins que van assumir la seva derrota i es van posar a fer cinema
fi. I allò altre, el prodigi i la meravella, va quedar per a
les sales Imax , o per als eventuals cops de puny a la taula que
anaven donant Griffith, Selznick, DeMille, Kubrick, Lucas i
Cameron. Contra aquests pronunciaments, el cineasta Albert Serra
escrivia, a la llum d'Avatar (2009),
al Cultura
/ s de La
Vanguardia el
6 de gener de 2010: "La destrucció de l'autenticitat de
l'imaginari col · lectiu és la conseqüència més evident
d'aquesta invasió cal · ligràfica, i el seu símptoma més clar,
l'auge del videojoc (sempre associat al 3D), monstre diabòlic i
repugnant, joia de la corona d'aquesta invasió catastròfica ".
I
no obstant això, els títols gegants del mitjà cinematogràfic, els
inesborrables, sovint van ser lleials al seu caràcter popular ia la
seva condició tecnològica, a la necessitat de meravellar i
commoure. En aquest àmbit s'articula la pel · lícula
d'Alfonso Cuarón. "El cinema no s'assembla a la novel ·
la, s'assembla a la música, és ritme i cadència", explicava
al festival de Sant Sebastià parlant dels llarguíssims plans
seqüència de Gravity com
crescendos i pianos, allegros i fortes. Per obstinació del seu
fill, Jonàs Cuarón, guionista del film, l'aventura dels astronautes
Stone (Sandra Bullock) i Kowalski (George Clooney) que pateixen un
accident durant un passeig espacial, va ser buidada de tot element
limítrof, "reduint-la a la pura essència dramàtica, l'instint
de sobreviure ". Aquesta eliminació de greixoses
narratives és la que eixampla la seva capacitat al · legòrica. "Jo
vaig pretendre ficar moltes metàfores en segon terme en Fills
dels homes, i
em vaig adonar que la majoria passaven inadvertides precisament per
la quantitat d'elements, així que quan Jonàs em va proposar el camí
contrari, em va semblar bona idea". Algunes són molt
evidents, "com la idea de renaixement del personatge de Bullock,
plasmada en pantalla en la manera que es desprèn del vestit espacial
i adopta una posició fetal", comentava el fill del
cineasta. Però moltes altres, la majoria, de fet, queden a
l'atzar del públic, el que ha provocat que molts vegin en ella un
conseqüent lògic de 2001:
una odissea de l'espai (1969),
de Stanley Kubrick, que deixava infinites línies de punts a la
lliure interpretació.
Paradoxalment,
la idea de despullar el cor narratiu fins a una essència mínima
però substancialment conservar la vida-acaba tendint un pont cap a
títols d'altres gènere però de similar minimalisme. La més
propera a Gravity en
la seva nua abstracció és Gerry (2002),
de l'imprevisible Gus van Sant, història muda (o gairebé) de dos
amics (Matt Damon i Casey Affleck) que s'extravien en un desert de
l'oest d'Estats Units que caminen seqüència després seqüència
per la terra erma sense trobar res. Una pel · lícula que
buscava la qualitat hipnòtica de la imatge de dos joves caminant en
llargs plans sense altra acció que els seus passos, esquitxats per
breus discussions. Molt més verbal, i també amb molta més
acció malgrat la seva exigu escenari, Enterrat
(Buried) (2010),
de Rodrigo Cortés, manté el seu motor dramàtic ajustat a l'instint
de supervivència, si bé empra un telèfon mòbil per donar una
dimensió burocràtica a la tragèdia i convertir-la en un comentari
sobre la guerra, el que tornant més concretament, limita el seu vol
metafòric. Nàufrag (2000),
de Robert Zemeckis, i La
vida de Pi (2012),
d'Ang Lee, també participen d'aquesta parquedat, encara que la
primera se centra en el drama de la solitud i la reconstrucció de
l'hàbitat mentre que la segona s'embolica de transcendència
espiritual. Ni Zemeckis ni Lee es van atrevir a deixar en
l'esquelet seus contes de superació, encara que sí que ho va fer
John Hillcoat, en la seva adaptació de La
carretera (2009),
de Corman McCarthy.
Un
parent molt més pur de Gravity, és El
impossible (2012),
de JA Bayona, de forma molt acusada en la seva primera meitat, en què
també s’ emparenten els seus respectius vocabularis visuals. Hi
ha molt de la pel · lícula de Baiona en la de Cuarón, des de la
manera en què la fatalitat és convocada per la contingència,
l'esforç reeixit de tots dos cineastes per introduir l'espectador en
la catàstrofe que assola les seves protagonistes femenines, aquí
Sandra Bullock, allà Naomi Watts, ambdues arrencades de la
confortabilitat de l'atmosfera i immerses en un medi hostil, buit i
aigua. Tan a prop estan que ambdues interpreten aquest
renaixement en explícites imatges de naixement, aquí, la comentada
crisàlide a què al · ludeix Jonàs Cuarón, allà, la sortida de
l'aigua de Maria, que funciona sense esforç com a perfecta al ·
legoria de la ruptura del líquid amniòtic.
De
fet, la més notable gosadia de Cuarón és haver prolongat el tour
de force que
Bayona manté durant cinquanta minuts a tot el metratge de la seva
pel.lícula, convertida així en narració i experiència, gràcies a
la meticulosa combinació de 3D i plans seqüència, paràbola
i gairebé callada reivindicació de la naturalesa originària del
cinema, democràtic i rutilant espectacle de fira.
La
Vanguàrdia 7 – 10 - 2013
